L’escriptor olotí Francesc Monsalvatje, visità el santuari cap al 1900 i demanà si s’hi conservaven documents antics. Mossen Joan Ferrés, aleshores capellà de la casa, li assegurà que n’hi havia del segle XII. Monsalvatje no era gens propens a les llegendes, i volgué veure papers originals.
No n’hi pogueren mostrar altre que un pergamí del 1495, que es guardava a la capella. Sense donar tota la raó a mossèn Joan Ferrés, podem admetre que en tenia una mica. En un arxiu particular de Besalú es conserven extractes d’escriptures de compravenda que testimonien que al veïnat de Fornells hi havia un mas dit de Sant Ferriol o mas Ferriol.
La capella no posseïa beneficis ni fundacions que donessin peu a plets o inspeccions i feina als buròcrates. Ni es recolzava en entitats importants, com podria ser un monestir, que haurien documentat els seus canvis. La comptabilitat es portava en forma familiar i s’ha perdut en gran part. No es troben nomenaments, per exemple de capellans encarregats, perquè el santuari restava sota la responsabilitat d’un dels domers de Besalú, el de la doma de Fornells, i de dos obrers seglars; ells cercaven un capellà que pogués atendre la capella i l’«aconductaven» o contractaven per un salari determinat.
Només al segle XIX el bisbe començà a designar mossens per a aquest càrrec. Del punt de vista de la nostra curiositat actual, aquesta forma d’organització és desavantatjosa, perquè no han restat escrites moltes dades que desitjaríem conèixer. En canvi, ens sembla adient de remarcar que es tractava d’un santuari pobre que se sostenia sobre l’adhesió continuada de gent senzilla. Sant Ferriol fou obra dels seus devots, i entre ells no hi havia poderosos que escripturessin els seus donatius, sinó pagesos i artesans, de Besalú i de la rodalia, que hi deixaven petites almoines.